EL REI BORNI

En la terra dels cecs el borni és el rei. A partir d’aquest refrany pivota l’obra de Marc Crehuet que reflecteix una societat on els valors han deixat de tenir sentit, els corruptes són els que dominen el món i el poder està per damunt de tot, sembla, per tant, que la dita popular té més sentit que mai. En aquest cas un borni de debò, sense metàfores. Un jove força esquifit, amb una veu peculiar, tímid, progressista, amb ganes de canviar la societat i reivindicar les injustícies del món, es veu sorprès per una famosa pilota de goma que li canviarà la vida; a ell i al mosso que la va llançar.

El Rei Borni, dirigida per Marc Crehuet és una obra intel·ligent, crítica, coherent, actual, divertida, profunda i àcida, que combina l’humor amb un tema extremadament conflictiu. El director ens endinsa en una situació recent portada a la ficció, un mosso antiavalots coincideix amb la víctima d’una de les seves pilotes de goma, qui evidentment, entra en xoc i es terroritza escoltant els arguments que dóna a la seva actuació.
La relació que establiran l’Ignasi i en David, la víctima i el botxí, serà l’eix vertebrador de l’obra i ens farà reflexionar sobre les conseqüències de la mala praxis d’un mosso, dels incentius que els porten a actuar, de les respostes que tenen davant d’una massa de milers de persones, així com la que tenen els manifestants davant de desenes d’homes armats amb pilotes de gomes i protegits fins a la punta del dit petit del peu.

El Rei Borni aconsegueix que l’espectador es posi a la pell d’en David, de l’Igansi i de les seves parelles. Aconsegueix que ens riem d’algú a qui li han tret un ull, d’un mosso que sembla un “garrulo”, de la imatge dels polítics, de la visió d’una persona racista, dels arguments d’un progressista, dels manifestants i dels policies. Fa que t’adonis que vivim en un país de pandereta, on cada dia escoltem notícies relacionades amb la corrupció. Vivim en un país on fer comentaris racistes està més que permès i on les lleis estan pensades per un sector de la població. I és que estem envoltat dels pitjors cecs que existeixen, els que no volen veure. És per això que en aquest món, en el món dels cecs el borni és el rei.

ESTÚPIDS

Entretinguda, interessant, dinàmica, curiosa i original. Amb aquests cinc adjectius descric l’obra de teatre “Estúpids” de Blanca Bargadil i Ferran Rañé, inspirada en Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana de Carlo Maria Capolla.

L’obra comença a una sala de conferències on el Professor, un home que li agrada fer visites a “dones de vida alegre” i beure’s una copeta de vodka de tant en tant, ens parlarà de les lleis de l’estupidesa humana. Comença la conferència i el Professor encara no ha arribat, sembla que la puntualitat no una de les seves virtuts. Veient que no arriba, el seu ajudant, l’esborra-pissares, un homenet tímid, sense gaire do de paraula i amb un timbre de veu força especial, decideix començar la conferència que tantes vegades ha escoltat.

Es tracta d’una conferència interessant, que de fet, et quedes amb ganes d’escoltar de principi a fi, sense les interrupcions de l’esborra-pissarres. Que d’altra banda donen el sentit a l’obra.

En Ferran agafa el paper de Professor i d’esborra-pissarres a la vegada, ja que durant tota l’obra es mantenen els diàlegs que suposadament es mantindrien si estigués el Professor a la sala. En Lluís, l’ajudant, aprofita l’ocasió per explicar petites intimitats del Professor: els defectes però sobretot, les virtuts. I són aquestes anècdotes les que, de fet, donen forma a l’espectacle.

I no és fins al final, que aprofito per dir que és impactant i original, d’aquells que et fan quedar uns segons en silenci i per reflexionar sobre el que està pensant, quan entens el sentit i el que s’ha volgut transmetre durant tota l’obra.

teatro-ferran-rane-estupids-teatro-plaza-castelldefels_img-108885-2

FLORS CARNÍVORES

Indescriptible i  incomprensible serien els dos adjectius amb els que definiria la obra “Flors Carnívores”. Quan comença la funció ja es comença a sospitar que es tracta d’una d’aquelles obres “diferents”, d’aquelles que no acabes d’enganxar el fil i no acabes de comprendre el missatge que se’t vol transmetre. Durant els primer minuts de l’obra tens la sensació de no entendre absolutament res, ni tan sol que estàs fent tu mateix assegut a la butaca del teatre. Va passant el temps i segueixes amb la mateixa sensació, fins que quan passen 30 minuts aproximadament, desisteixes i acceptes que no l’entendràs mai.

Cal dir, que el fet col·locar les cadires a l’escenari i compartir aquest espai amb les actrius es valora positivament, és com si es tranqués la barrera que sovint separa els actors del públic. I ara que parlo de les actriu, molt joves per cert,  m’agradaria destacar la bona interpretació que fan. Tot i que la obra no hi ha per on agafar-la, reconec que les actrius representen molt bé els seus papers.

I per últim, reflexionar sobre quina és la sensació que s’espera del públic. Com ja he dit, aquesta obra et deixa amb un sabor de boca estrany, sense saber ben bé com explicar als teus amics o familiars la obra que acabes de veure. Personalment és una sensació que em desconcerta, però tenint en compte que ni tan sols el sexe dels personatges de l’obra estaven ben definits, possiblement, aquesta és la resposta que s’esperava per part nostra.

439303306_640